Rosa Brugat

Inestables siren@s e identidades múltiples “Mujer no es un significante estable sino un problemático término que puede contener múltiples significados” Judith Butler “Que por tres cosas daba gracias a la fortuna: la primera por haber nacido hombre y no bestia; segunda, varón y no mujer; tercera, griego y no bárbaro” . Quizás uno de los elementos más acertados de esta pieza audiovisual de Rosa Brugat sea utilizar el título como elemento discursivo, como ingrediente que lejos de ser un simple descriptor, aporta reflexión. Desde el comienzo lanza una pregunta: ¿Qué piensan las sirenas? que nos obliga a posicionarnos ante lo que acontece mientras miramos. Se nos exige una respuesta, situarse en el umbral crítico desde el que la autora crea; un margen desde donde la interpelación directa no admite refugiarse en la pasividad. Aún renunciando a contaros el hilo narrativo-visual de la pieza porque eso debe quedarse en la experiencia emocional y directa del flujo de imágenes, sí adelantaré que los personajes de esta ensoñación o cuento plantean nuevas formas de entender la feminidad y la masculinidad, y que ese binarismo va a ser magistralmente quebrado con la aparición de un tercer ser: siren@. Enseguida constatamos que ni en la constitución física de los modelos de cuerpos sexuados que propone, ni en los comportamientos sociales, ni en las actitudes interpersonales que exhiben, los protagonistas responden a esquemas hegemónicos al uso. La autora provoca un torbellino de incomodad en nuestra mente, una revuelta íntima que dispara en nuestro interior muchos resortes aprendidos, haciendo cuestionarnos qué y quiénes somos, qué pensamos, y sobre todo: de qué otros modos podríamos pensar. Ciñéndonos al campo del lenguaje cinematográfico diríamos con Teresa de Lauretis que el género como representación no es sino el “producto de varias tecnologías sociales como el cine y los discursos constitucionales, epistemologías y prácticas, además de prácticas de la vida cotidiana” . La batalla que Brugat emprende quizás sea una crítica al androcentrismo que nos permita superar los dualismos jerarquizados, superar por ejemplo la asentada identificación de la mujer con la naturaleza y el afecto, y la del hombre con la cultura y la razón. Además de una obra que te sumerge en una sugestiva y particular melancolía y en espesuras literarias que cada espectador sabrá llevar a su terreno, Rosa Brugat nos está proponiendo nuevas “figuras de resistencia” desde la contradicción, la ambigüedad, la distorsión y el compromiso. Susana Blas Butler, J., El Género en Disputa. El feminismo y la subversión de la identidad. Paidós, Barcelona, 2001, p. 35. Laercio, D., Vidas de los filósofos más ilustres. Espasa Calpe, México, 1949, 3 vls.; p. 29.

Unstable sirens and multiple identities ‘Rather than a stable signifier that commands the assent of those whom it purports to describe and represent, women, even in the plural, has become a troublesome term (…)’ Judith Butler ‘But simply gratitude expressed for being born a human and not a dumb beast, second that he was born a man and not a woman, third that he was born a Greek and not a barbarian’ Perhaps one of the most successful elements of this audiovisual piece from Rosa Brugat is the use of the title as a discursive element, as an ingredient that, far from being a simple descriptor, brings reflection. Since the beginning she asks a question: What do mermaids think? forcing us to position ourselves to what happens while watching. We are required to answer, to move to a critical position from which the author creates a direct questioning which do not admit shelter in passivity. Even renouncing to tell the audience the narrative-visual thread of the piece because that should remain in the emotional and direct experience of the flow of images, I will advance that the characters in this dream or story raise new understandings of femininity and masculinity, and this duality will be masterfully broken with the appearance of a third being: a siren. Soon we will find that neither the physical constitution of the proposed sexed bodies, nor social behavior, interpersonal attitudes or exhibiting, the protagonists meet hegemonic typical schemes. The author brings a whirlwind of discomfort in our mind, an intimate revolt that triggers inside us many learned springs, making question of what and who we are, what we think, and above all, what other ways we might think. Sticking to the field of film language, as Teresa de Lauretis would say, gender representation is but the ‘product of several social technologies such as film and constitutional discourse, epistemologies and and practices of everyday life’ . The battle Brugat undertakes is perhaps a critique of androcentrism that will allow us to overcome the hierarchical dualisms and settled identifying women with nature and affection, and man with culture and reason. In addition to a work that immerses the audience in a suggestive and unique literary melancholy and in the literary density that every espectator will know how to his field, Rosa Brugat is proposing us new "figures of resistance" from contradiction, ambiguity, distortion and commitment. Susana Blas Butler, J., Gender Touble. Feminism and the subversión of identity 2 Laercio, D., Lives of Eminent Philosophers. 3Lauretis, T., Differences. Stepping stones through feminism.

Rosa Brugat posa a prova el tòpic sexista en en curt Què pensen les sirenes? un projecte pel qual va rebre una beca Kreas de l’ Ajuntament de Girona. El vídeo de 6 minuts de durada i filmat el juny passat als entorns de l’ estany de Banyoles i de Can Mià, aborda l’ imaginari de la sirena com a encarnació ideal de la bellesa mòrbida, d’ una puresa exòtica i inaccessible als mortals, des d’ una perspectiva transgressora que posa contra la paret els estereotips sexistes que sostenen una tal concepció de la dona. Jugant amb referents de la mitologia popular com ara El pastor i la sirena, de Joan Maragall, i amb faules contemporànies molt més inquietants com La pell freda, d’ Albert Sánchez Piñol, Rosa Brugat subverteix en el seu treball els papers i transforma el relat tradicional en la trobada entre una pastora moderna i un home amb cua de peix, un sireno, afrontats igualment a la impossibilitat del seu idil·li. “He pretès transgredir l’ estereotip de la típica sirena guapa, però a més del to paròdic hi he buscat una certa poètica, una atmosfera”, explica l’ artista, que tot i haver realitzat altres vídeos de creació (Buenas noches, en homenatge a Ángeles Santos, i Mona de seda, pel Museu Darder), ha estat amb “Què pensen les sirenes?”, de traç molt més narratiu, que s’ ha interrogat sobre la dèbil frontera que a vegades separa el videoart del curtmetratge. En la filmació, en que la mateixa Rosa Brugat apareix fugaçment al principi passejant la seva gossa Kibuka, que en llançar-se a l’ aigua de l’ estany motiva el salt cap a la irrealitat de la historia (…) Eva Vazquez periodista i crítica d’ art El Punt Avui

Rosa Brugat posa a prova el tòpic sexista en en curt ¡Qué piensan las sirenas?, un proyecto que recibió una beca Kreas del Ayuntamiento de Girona. El video de 6 minutos de duración y filmado el Junio pasado a los alrededores del lago de Banyolas y de Can Mià, aborda el imaginario de la sirena como encarnación ideal de la belleza mórbida, de una pureza exótica y inaccesible a los mortales, desde una perspectiva transgresora que pone contra la pared los estereotipos sexistas que sostienen una concepción de la mujer. Jugando con referencias de la mitología popular como El pastor y la sirena, de Joan Maragall, y con fábulas contemporáneas mucho más inquietantes como La pell freda de Albert Sánchez Piñol, Rosa Brugat subvierte en su trabajo los papeles y transforma el relato tradicional en el encuentro entre una pastora moderna y un hombre con cola de pez , un sireno, afrontados igualmente a la imposibilidad de su idilio . “He pretendido transgredir el estereotipo de la típica sirena guapa, pero además del tono paródico he buscado una cierta poesía, una atmósfera”, explica la artista, que a pesar de haber realizado otros videos de creación (Buenas noches, en homenaje a Ángeles Santos, y Mona de seda, por el Museo Darder), ha sido con ¿Qué piensan las sirenas? de trazo mucho más narrativo que ha interrogado sobre la débil frontera que a veces separa el video arte del cortometraje. En la filmación, en que la misma Rosa Brugat aparece fugazmente al principio paseando su perrita Kibuka, que en lanzarse al agua del lago motiva el salto hacia la irrealidad de la historia(…)

Rosa Brugat tests sexist topic in a short film. What do mermaids think? Is a project which received a grant from Kreas from Girona City Council. The six-minutes video, filmed last June around Banyoles lake and Can Mia, deals with the imaginarium of a mermaid as the ideal embodiment of delicate beauty, purity, exotic and unreachable to mortals, from a transgressive perspective which puts against the wall sexist stereotypes that holds a conception of women. Playing with references of popular mythology as The shepherd and a mermaid, from the Catalan poet Joan Maragall, and much more disturbing contemporary stories such as The cold Skin from Albert Sánchez Piñol, Rosa Brugat subverts in her work gender roles and transforms the traditional story in the encounter between a modern shepherdess and man with fishtail, a merman. The story also deals with the impossibility of their romance. "I tried to transgress the stereotype of the typical beautiful mermaid, but besides the parodic tone, I also look for a certain poetry and I also tried to create an atmosphere." says the artist. What do mermaids think? Is more narrative than previous films from the artist such as Good night, in honor of Angeles Santos, and Silk Monkey, created for the Darder Museum. In addition to this, Rosa Brunat has inquired about the weak border that sometimes separates video art from short films. In the film, Rosa Brugat herself appears at the beginning walking her dog Kibuka, who jumps into the lake giving way to the unreality world of the story (...)

(...) Si en un d’ells vèiem la seva autora vestida de núvia fugint tot saltant per damunt de les cadires d’un pati de butaques d’un teatre neoclàssic completament buit; en un altre contemplàvem una escapada aquàtica de l’autora, una retirada del món: la seva autora caminava mar endins fins a perdre’s davant la devastadora acció dels humans al planeta terra. Si en una assistíem a la transformació animal de l’autora contagiada per les aus dissecades del Museu Darder de Banyoles (una espècie de transformació kafkiana en un clima de pel·lícula de Hitchcock), en una altra, l’artista (prèviament encongida o reduïda a mida de nena) es tancava dins una casa de nines on feia les seves exposicions d’art contemporani com una crítica al circuit de l’art. En aquesta trajectòria fílmica, la Rosa Brugat ens presenta Què pensen les sirenes?, un nou vídeo vinculat també a Banyoles. En aquest cas, no a la zoologia sinistra del Museu Darder sinó a la mitologia aquàtica associada a l’estany, on s’ha rodat. Aquest és el primer vídeo en què l’autora no és la protagonista de l’acció i en què intervé més d’un personatge. En aquest sentit, és menys una video performance i és més una petita peça cinematogràfica. El que sí té en comú amb les altres peces de la Rosa és aquesta capacitat potent d’evocar un món inexistent (sempre hi ha una fugida a un altre món: una casa de nines, el fons del mar, el món animal o les criatures mitològiques que habiten dins un llac), de situar-se (i situar-nos, és clar) en un lloc a part. En aquest cas, com ja ho ha fet alguna altra vegada, la Rosa ens transporta a una realitat animal. Més que animal, és una realitat híbrida, a un registre mig humà mig animal: al món de les sirenes i els tritons, aquests éssers d’aigua que mai han renunciat a relacionar-se amb els humans perquè de fet, són, en part, humans. Potser per això viuen en una eterna insatisfacció. Potser per això mai han renunciat al seu vincle amb la humanitat, o bé seduint activament amb la seva veu fatalment dolça els mariners, en el cas de les sirenes, o bé assetjant, violant i raptant a la platja tant nois com noies, en el cas dels tritons. Quan la Rosa em va demanar si volia presentar el seu vídeo Què pensen les sirenes?, no em semblar massa fàcil. Què pensen les sirenes?, mai no m’ho havia preguntat. Pensant-hi, la pregunta em va portar a una altra: què hi havia en l’imaginari antic quan va projectar aquests éssers d’aigua? A què responien? No vaig tenir massa temps d’avançar en aquesta línia perquè, quan vaig veure el vídeo de la Rosa, m’havien canviat el subjecte: no era una sirena el què tenia, sinó un tritó: un rostre i un tors d’home amb una llarga cua de peix, en aquest cas, de color vermell. Un tritó de cua vermella i cos musculós. No era una qüestió de detall, com tampoc ho era el fet que fos un pastor qui anés a trobar-lo, sinó una pastora. El tritó i la pastora, hauríem de dir subvertint aquest mite noucentista fundacional de l’Empordà de la sirena i el pastor. No sé quina era la intenció de la Rosa en la seva peça cinematogràfica, no sé si era fer diana a certs esquemes de gènere arrelats encara, no sé si era anar fins al cor del mite per tornar-ne amb un relat capgirat. El fet és que la seva pastora refusa el tritó, aquest déu missatger de les profunditats marines, que se’n torna tot sol al fons de l’estany. No és ell qui diu “no”, sinó ella, una pastora castigadora. És aquesta qui, davant la promesa del desig, davant un cos tan bell amb qui es podria fondre, opta per un “no” en una contundent escena final: la pastora, sola, menja peix cru. La Rosa ha capgirat el relat del mite. (...)